M’he apropat a les margeres on hi tinc plantades les frèsies. Les hi ha blanques, blaves, grogues... acoloreixen aquell racó, que ja tenia com a preferit abans que brostessin els bulbs, perquè la tranquil·litat que desprèn m’assossega. M’hi he acostat i he flairat. Besos. Nits de tendresa. Els teus llavis de sèquia. La fam i la delicadesa, conjuntes. I l’enyorança també, evidentment.
Fa dies que no apareixes però la teva olor s’entesta a restar dins del meu nas, mentrestant, em dirigeixo on les acàcies conquereixen el mur blanc que delimita el jardí. Han florit de nou, i desprenen la fragància del desig per veure’t un cop més. Encara que sigui per acomiadar-nos com Déu mana. S’enlairen, com si volessin cap als núvols, com si volguessin tocar-los i retenir-los entre la grogor seva. I tornes a la memòria. Quan estenies els dits i fregaves l’aire amb els capcirons.
”Els tinc! Els tinc!”, cridaves i miràvem allò que havies agafat: els somriures que em provocaves.
I t’espero, ho deuràs saber. Pel meu posat lànguid, potser? Per les meves poques ganes de res menys de besar-te i abraçar-te? Recorro el jardí, que tantes hores ens ha vist invertir en jocs personals, en recerques imaginàries, i el tresor dels pirates on hi he plantat les gerànies.
Per marcar-lo, trampós, vas etzibar-me,
i no perdre’l i abandonar-me... i ets tu qui em va abandonar. I t’espero, ho deuràs saber.
Una llàgrima rellisca galtes avall en girar-me i veure les malves en el racó més obac del jardí, on encara no goso dirigir-m’hi per no destorbar el teu repòs profund, etern, mentre t’espero. Potser endebades...
