Flor vernal (LXXV; Convolvulus arvensis)

Per què respira
la flor vellutada
si és breu flama
d'eterna primavera,
bleix de pètals formosos?

Entortilloga
la lluïssor a la tija
i no la deixa.

Rosa de passió (LXXIV; Punica granatum)

He escoltat una veu des del jardí.
Era el teu record que em persegueix
constantment i no descanso
perquè flairo les flors que vam plantar
plegats, visualitzo una enyorança
que s'ha fet pètal i tija, flor sencera.

Demà tornaràs? Vindràs amb la sina
plena de tendresa per recol·lectar
aquests besos que guardo zelosament,
aquests llavis meus, rosa de passió
que s'emparra dia rere dia en la memòria
i no deixa que escapis de la meva ment?

Flor de ciment (LXXIII; Vernonia cinerea)

Olora l'erma
flor de ciment, asfàltica
de la Natura:

plora amb l'angoixa
de qui se sap agònic
a mans dels propis
fills i no té més forces
per parar l'escomesa.

Flaira la mare,
el ventre per al pare
que mor i estima.

Vernal (LXXII; Calendula officinalis)

Blanc sobre l'ona,
vivint en la bellesa
dels solcs del núvol.

On has de raure
per veure el goig dels pètals,
la primavera?

Desig absent (LXXI; Ilex aquifolium)

Perdre's per dintre,
saber que l'agonia
és voler prémer

la teva còrpora
contra la meva vida
que sols aflora

als meus exhaustos
membres si ets presència,
i no tenir-la.

Dansa (LXX; Lagerstroemia speciosa)

Mans enllaçades.
Floració de gràcils
danses en elles.

*

Contorn de formes
en la gota que espera
la dansa sacra.

*

Homes i dones,
la música dels cossos,
ritme en els astres.

Parla, model (LXIX; Artemisia absinthium)

Aviat obtindré la fama.

Després d'anys de penúria,
de fam i de fred,
aconseguiré ser en boca
de tots:

com a protagonista
d'un nou oli
del nét del mestre
de la psicoanàlisi.

Orgullosa se sentiria
la mare, si encara visqués,
del meu talent!

Però el pit flàccid
i nu d'una dona
és un dur contrincant
per al meu ordinari pelatge...

Ets (LXVIII;Lonicera sempervirens)

Ets la flor que t'allunyes
dels braços de la terra
perquè vols abastar els núvols
sense deslligar-te d'ells;

L'aigua que calla en el vast
paisatge que deixa l'onada,
l'arrel plena de vida, la gota
que en la gerdor del món habita.


I seguiràs amunt, fins que els somnis
siguin palpables en fer-se reals.

Fràgil fragància (LXVII; Begonia x tuberhybrida)

Fes que les nits siguin petges
per perseguir enmig de les ombres
com la vida, trànsit del somni,
perenne nimfa, corrent d'un riu
sense llera demà que duu fins a tu.

Torna'm llum, brisa adormida, quieta,
enmig de les ombres que t'acaronen la pell.
I sabrem les remors de la Terra
en moure's horitzó enllà, fràgil
fragància que fremeix on la flama
encén la foguera del futur al teu recer.

Fes que les nits siguin en els teus pits.

Ponzella i tija (LXVI; Eulychnia iquiquensis)

Ponzella bella,
vellut de la Natura,
tinc cura dels pètals
dels teus rínxols daurats
i calmo la set de saviesa
que portes en els ulls.

Claror del dia,
verda esperança
que es renova en veure't
despertar al meu costat,
àngel tendre que la brisa
pentina calmosament,
tija que xucla
cada gota d'aigua
de la terra fèrtil;
dins meu t'he dut,
fruita madura que creixes
sense pausa, lentament.

Orígens de l'oneig (LXV; Melaleuca leucadendra)

I he sembrat els somnis
als marges del meu jardí,
aquell que he plantat
amb flors aromàtiques
per a tu, vida, celístia.

I he sabut que demà
tindré els teus ulls a prop,
l'esguard del cel més clar,
la llum més diàfana
que es pugui imaginar.

I he sembrat dins teu
el futur en el teu ventre
que torna als orígens de l'oneig...

Immòbil (LXIV; Gardenia brighamii)

Immòbil, on l'ombra és fràgil
perquè admira la bellesa
cristal·lina dels pètals
de les flors que creixen
al seu voltant lentament.

Resto immòbil perquè el sol
sàpiga que existeixo mentre
respiro la teva flaire de joia,
de llavis assedegats per besos
que no arriben quan es desitgen.

Immòbil, com l'aigua que beus,
recorreré la distància fins als braços
que puguin emparar-me.

He collit crisantems (LXIII; Tanacetum vulgare)

He collit crisantems
perquè la memòria
no s'escoli corrent avall
cap a la mar de l'oblit.

Són porpra, grocs, blancs...
Tots per a tu, belladona,
perquè en facis rams de dol
però de bellesa també.

Torna a somriure, llum
perenne del dia, i sabrem
que la mort no és res,
Que el record la sobrepassa.

Flors de l'esperança (LXII; Aquilegia vulgaris)

Sembra les flors de l'esperança,
cuida-les com si fossin la vida.
Saps que són allò que vols
encara que no ho coneguis.

Digues en veu alta els noms
dels teus desigs, amanyaga'ls
i apropa'ls al teu pit en flor:
sóc jo que, barrejat amb ells,
truco a la teva porta de pètals
fràgils deixats a la intempèrie.

Mira'm (LXI; Hibiscus trionum)

Mira'm. Torna a la vida.
El somni sempre pot esdevenir
realitat i part teva.

Atansa't a la balustrada
de la vetlla on l'espiga retorna
al món la bellesa de la terra.

Mira'm i sabràs l'origen
del desig per besar-te.

Melangia (LX; Polianthes tuberosa)

Han florit els nards, estimada,
i han vessat tota la seva aroma
damunt de la mar, la que et sedueix.

He sabut de tu quan eres llunyana,
quan la nit ha omplert el cel de lluna
i de nou desitjo els pètals que flairaves.

Era un comiat aquesta llàgrima?
Si la besava hauria cregut
que encara podia retenir-te...

Passes cap a la llum (LIX; Cycas revoluta)

Passes cap a la llum.
Passejo amb el sol present,
amb la solitud de qui
sap que el bes és el principi
per encendre el bosc dels llavis.

Una altra vegada, el món
es lleva amb els llençols buits
de malenconia i recorre
els fanals ja apagats
del desig deixat en l'ombra,
on l'espectre porta l'essència
d'allò que mai no acabarà.

Passes cap a la llum,
cap al mar de la vida.

Olor de tu pertot arreu (LVIII; Coriandrum sativum)

Olor de tu pertot arreu.
I s'endinsa com l'heura
que s'arrapa a la paret.

I enyoro aquelles mirades
plenes de mar i d'onatge,
de llum i d'il·lusió.

Olor de tu pertot arreu
i flairo per continuar existint.

Llavis de desig (LVII; Cinnamomum zeylanicum)

Llavis de desig, tendra
escorça de l'arbre de les aromes
perdudes, de les que saben
l'origen de la saviesa
i la passió arrelada
en la terra dels pares.

Beso la suavitat dels teus parpres,
l'essència de la flaire
que en extrem em meravella
i recol·lectaré l'ambrosia
i el nèctar divins, la guspira
que encén la foguera palpable
d'allò que somnio en la vetlla.

Olor ancestral (LVI; Canna edulis)

He sabut l'olor de les tiges
acabades de tallar, i eren
fondària i vellesa, aroma
mil·lenària de la terra
solcada per les arrels
de la planta de la matinada.

He dibuixat en el teu ventre
la mar i les onades, la joia
de saber-me observador
de la teva bellesa i cultivador
del fruit més dolç que neix
en els teus llavis de bancal.

T'he somniat, vida, i he sabut
que en mi germinaves.

Moure la vida (LV; Artemisia herba-alba)

Caves la sorra
a la recerca d'aigua,
desig perpetu.

Com jo, que busco
els llavis de l'amada,
la terra on brosta

El dia a dia
de l'esperança efímera
que mou la vida.

Preguntes (LIV; Lavandula angustifolia)

Què necessites per ser lliure?
Sols la teva aroma i l'aire?
La quietud de les roques,
la fluïdesa dels núvols?

Flaira l'horitzó i tasta'n
les hores confuses, els dies.
Retornaré una vegada rere l'altra
per rebre l'embalum de joia
de les teves flors secretes.

Què necessito per ser home?

Il·limitada (LIII; Verbena hybrida)

Extensió dels teus pètals.
Retruny el llamp en la llunyania
i tot és foscúria.

I et sento com catifa sota els peus,
al meu costat, càlida, pàl·lida
lluna, i la boscúria
rep un nou arbre quan desitges la pau,
entre calma trencadissa,
aigua dolça que tem evaporar-se.

Dimensió de les teves tiges,
que xuclen els minerals de la terra,
l'origen de tota cosa esparsa.

Espera (LII; Malva sylvestris)

M’he apropat a les margeres on hi tinc plantades les frèsies. Les hi ha blanques, blaves, grogues... acoloreixen aquell racó, que ja tenia com a preferit abans que brostessin els bulbs, perquè la tranquil·litat que desprèn m’assossega. M’hi he acostat i he flairat. Besos. Nits de tendresa. Els teus llavis de sèquia. La fam i la delicadesa, conjuntes. I l’enyorança també, evidentment.

Fa dies que no apareixes però la teva olor s’entesta a restar dins del meu nas, mentrestant, em dirigeixo on les acàcies conquereixen el mur blanc que delimita el jardí. Han florit de nou, i desprenen la fragància del desig per veure’t un cop més. Encara que sigui per acomiadar-nos com Déu mana. S’enlairen, com si volessin cap als núvols, com si volguessin tocar-los i retenir-los entre la grogor seva. I tornes a la memòria. Quan estenies els dits i fregaves l’aire amb els capcirons. ”Els tinc! Els tinc!”, cridaves i miràvem allò que havies agafat: els somriures que em provocaves.

I t’espero, ho deuràs saber. Pel meu posat lànguid, potser? Per les meves poques ganes de res menys de besar-te i abraçar-te? Recorro el jardí, que tantes hores ens ha vist invertir en jocs personals, en recerques imaginàries, i el tresor dels pirates on hi he plantat les gerànies. Per marcar-lo, trampós, vas etzibar-me, i no perdre’l i abandonar-me... i ets tu qui em va abandonar. I t’espero, ho deuràs saber.

Una llàgrima rellisca galtes avall en girar-me i veure les malves en el racó més obac del jardí, on encara no goso dirigir-m’hi per no destorbar el teu repòs profund, etern, mentre t’espero. Potser endebades...

Pètals d'hivern (LI; Lonicera pyrenaica)

Pètals d'hivern.
I la neu dibuixa
els rastres de l'aigua
en la teva pell
de miracle.

Tiges de xuclamel
arran de llavis.
I somniaré que els beso
mentre calles. Sempre.

Hores futures (L; Cabomba aquatica)

Nenúfars que floreixen
on respires l'oxigen
que em manté viu
i m'encoratja a revifar
dia a dia l'aigua
dels teus besos
d'escorça fina.

I ets fulla i pètal
que em vesteix els somnis
si el silenci salva
les nits sense tu,
flor bella ajaguda,
repòs de l'ànima,
dona, espera, vida.

Nenúfars que floreixen
a la riba dels teus llavis,
estany per deixar-hi
la barca de les hores futures.

La vida (XLIX; Spartina alterniflora)

Aroma de maresma,
i l'aigua s'eixampla
fins que conquereix
la ferida de l'horitzó.

Tendres fulles xuclen
l'essència de tot allò
que viu i roman
on la vida és un raig
de llum en l'iris
de la plenitud.

Vida breu (XLVIII; Anchusa officinalis)

I vull tempestes
d'aigua i d'aromes noves,
espigues fèrtils.

I el solc empara,
i amorosit la bressa,
la llavor plena.

Nova naixença
que demà serà pètal,
breu però esplèndid.

Desig (XLVII; Lagerstroemia Indica)

Flor de l'instant,
serenor de l'ànima,
i et desitjo com l'aigua
que s'arrapa a la roca
i la xopa de matèria.

Trencadís i delerós
de tot allò que floreixi
dins teu, cremo i lluito
vers la muralla que em captiva
els somnis amb la soledat
de sentir-me encadenat
a tu, als teus ulls que em beuen.

El teu somriure (XLVI; Freesia caryophyllacea)

Somrius i visc,
llàgrima absent,
eterna dona,
bellesa quotidiana.

I et miro i trasbalso
la llum fins i tot
per tenir-te,
per desitjar-te
i endinsar-me
en la teva ànima
de tot el que em manté.

El verger (XLV; Narcissus tazetta L.)

He sembra a les teves palmes
el sol i la vida, i també la fosca
i la mort, l'oblit i el plaer.

I ara m'adono que cada llavor
duia el teu nom i el meu,
barrejats com si l'aigua
hagués desfet les nostres fibres
i la demanda d'ajuda
travessés els paratges del jardí.

Cap a la llum, més enllà
d'on les semences no reben
primícies quan esclaten
per encarar la vida.

Vetlla (XLIV; Rosa gigantea)

Rosa bella, desprès pètal
on aturar la respiració
si dorms o somnies, si
arribes a conèixer la llum
boirosa del món
esdevingut planta
lànguida en florir tu.

Tens la pluja en el nom (XLIII; Salix caprea)

Tens la pluja en el nom i el bec per a pronunciar-lo
amb la força del torrent desbordat,
amb la llera que duu fins al bres dels teus braços,
i seré nàufrag voluntari, serè eremita, perdut romeu
quan siguis mar, silenci, camí,
quan inundis la meva gola amb el teu nom plujós.

Tens dins teu les paraules no creades
i el fang modelat per les mans eternes,
la fina llavor que em germina en cada vers fet carn pròpia
i et pertany com fill del teu ventre, ombra, bes robat
i em deixo inundar l'ànima permeable
perquè esdevingui pantà curull del teu amor.

Vol ras (XLII; Prunus persica)

Vola. Fins que la carn
sigui polpa de fruita
i s'escampi per l'espai.

Torna quan ja pugui
acabar el joc d'intentar
acabar amb la set i la gana
sense menjar ni beure.

Vola. I tindré les forces
per enterrar l'esperança
sota la taula parada,
la minestra els plats
buits sobrevola. Amunt. Amunt.
Amb ànima de poeta.

Qui integra el silenci? (XLI; Acacia cyanophylla)

Qui integra el silenci
quan el silenci és ple de tu
i la paraula t'omple
amb tot el descobert al món?

Qui integra la paraula
quan la paraula és carn teva
ila fam per tenir-la ajuda
a existir, i la gratitud
en obtenir-la és infinita?

Qui integra els meus ulls
quan sóc desig per mirar-te?

Mareselva (XL; Lonicera caprifolium)

Mareselva. Bosc de coníferes
que creix entre els teus llavis.
I beso la saba i la clorofil·la
de la passió fotosintetitzada.

Mandràgora. Marjal de lliris en flor.
I tasto l'humus que l'alimenta
amb els teus llavis d'aigua.

Acàcia. Passeig de til·lers
odorants. I respiro
mentre t'estimo.

Poema i promesa (XXXIX; Matricaria recutita)

POEMA

Jau on el vent et faci
pètal de la lluna,
pistil de lleugeresa,
enfiladissa dels meus somnis.

Jau on la terra esdevé
besada i alba, quan
la llum és penyora
de la teva pell
acaronada pel sol,
ginesta a la recerca
del poema del teu cabell.

PROMESA

Camp de rostolls,
flors silvestres, i tu enmig
com enfiladissa
arrapada al tronc
dels meus dits.

I tot torna a brostar
amb la primavera
del teu pit, amb el sol
de l'alegria de despertar
al teu costat, com l'agrícola
amant que habita dins meu.

Ànima desmesurada,
terra preparada per a la sembra,
mots per estimar-te,
virginal i renascuda
entre els meus braços de sement
que admira les parts
de la marjal on em deixes,
contemplatiu, on prometo
que t'estimo. Sempre.

Mar endins (XXXVIII; Acetabularia acetabulum)

Mar endins el teu esguard
és nítid com el somriure
de la terra en sentir créixer
l'arbre al fons de les seves entranyes,
com l'aigua que brolla
de la roca i flueix lentament.

I t'estimo. Estimo fins el minúscul
parpelleig que t'embolcalla
d'humanitat i desitjo nedar,
per trobar-te, mar endins.

Alguna vegada...? (XXXVII; Adansonia digitata)

Alguna vegada has pogut arribat
a les arrels d'un arbre mil·lenari?

Descobriries l'essència i els enigmes
de l'origen de la terra
on la saba flueix amb la llibertat
de l'aigua.

Alguna vegada has intuït
quants batecs calen per pronunciar
el teu nom,
ofrena de llum en el joiell
de l'alba primigènia?

Flor porpra (XXXVI; Mespilus germanica)

Enmig del jardí dels teus braços
hi germina la flor porpra
de la devoció per les teves dents.

I abandono la carn oferta a elles
en l'ara del teu somriure
per a que la devoris lentament
com si la llum esdevingués vida
en cada mossegada teva,
part de mi entre entre la teva saliva.

I calles i formo les paraules
des del teu silenci ple de mirades
i prenc tot l'aire que et respira
i t'aleno l'ànima amb la innocència
del nounat que demana caliu.

Penyora de tu (XXXV; Osteospermum ecklonis)

Penyora de tu en el pol·len,
en la llavor que germina
per inventar el demà.

I m'hi incloc
perquè sóc part del bes fet
i ofert a la sang,
la gota que pot fendre
el mur del dol lentament.

Penyora teva en l'alenada
si ets aire, en el moviment
si esdevens batec.

I m'embolcallo
on el silenci calla
per tenir la terra
amb mi quan sigui
necessària per a la vida.

Et miro i veig (XXXIV; Adiantum raddianum)

Et miro i veig
que l'eternitat no acaba
on existeixen els teus ulls,
on la llum sembla
part del món.

I m'adono
que el diamant del matí
brilla en el teu somriure
de vida, d'aire,
d'esplendor càndida.

Et miro i veig
que l'eternitat és
dins dels teus ulls,
falguera prehistòrica.

Perseverança (XXXIII; Plumbago auriculata)

Perseverar per servar
el dia dins la nit,
el parpre clos per al somni.

I la lluita i el valor,
lluny de la tenebra
i la malesa,
i de la liana
que entortolliga
i embolica
la joia de la vida.

Insistir per existir
amb tu.

Contra el fracàs (XXXII; Lampranthus aurantiacus)

Arrelat en el teu ventre,
arrapat als teus llavis,
no temo l'abisme.

Mentre recol·lecto
els fruits del teu record
per a aconseguir
la memòria selvàtica
que mereixes,

l'esterilitat truca
a les portes de l'humus
preparat per a rebre't,
sement de futur,
present abastador
i devastador
contra el fracàs.

Dolça Parva (XXXI; Impatiens walleriana)

El camí s'obre.
Cap al verger,
el veus? Ressegueix-lo
com si es tractés
de la teva vida.

La llum ha ferit el cel,
i ha sembrat de bellesa
el teu rostre de dona
afable, desitjable.
Segueix el camí.

Aquest camí que lliga
els teus peus a la terra,
i et durà a l'entrada
del jardí que tinc
per a oferir-te.

Per a tu sóc dolça parva,
tímid desdejuni.

Boira als ulls (XXX; Pandorea jasminoides)

Boira als ulls,
sedàs per a l'heura
que em sembres
als batecs.

I et planto
en el jardí sacre
que he alimentat
any rere any
de la meva existència.

Sospiro, i visc.

La llum que difumina (XXIX; Ipomoea purpurea)

La llum difumina
la teva imatge,
les teves mans
cansades de resseguir
traços ja descoberts,
papers ja dibuixats.

I busques l'infinit,
el començament de les coses
quan la vida
és enigmàtica
com recordar que tot
acaba quan comença.

Dorm en l'espiral
de la irrealitat,
somni plàcid
que uneix el pètal
somnàmbul del dia
amb la llum de la nit
que difumina la teva imatge.

Devo[ra]ció (XXVIII; Atropa belladonna)

Menja el fruit prohibit,
el més gustós de tots,
i mastega'l perquè el pecat
s'escampi millor
pel teu cos de tija,
dona bella, belladona.

Rep de mi els dits
del plaer constant,
d'explorador que es guia
amb la brúixola dels besos
arran de racons verges,
belladona, dona bella.

Menja'm, que sóc teu.

Don't Ask (XXVII; Taraxacum officinale Weber)

Fuig. No preguntis.
Cremen les respostes
quan les paraules són amargor.

Plou i s'inunda
el cervell per complet
que s'esforça per sobreviure.

On cercaràs
allò que et manca
si els camins es tanquen en deixar-los?

Enlloc, quan la set et viu en la gola.
Fuig, ànima en pena,
cendra del dubte.

Memòria (XXVI; Camellia japonica)

On
tindré
la teva
memòria
quan el temps
s'endugui el record?
Potser en la platja que
de nou em porta les onades,
potser en la brisa que no sabrà
quin gust tenen les teves carícies?
Torno a casa, solitari com sempre
i remiro el meu voltant, observo
que res no ha canviat, només
la sensació de buit que avui
s'endinsa més en mi, pell
que no sap quant costa
saber estimar, sang
que no coneix
res, només
el teu
cos.