
Olora l'erma
flor de ciment, asfàltica
de la Natura:
plora amb l'angoixa
de qui se sap agònic
a mans dels propis
fills i no té més forces
per parar l'escomesa.
Flaira la mare,
el ventre per al pare
que mor i estima.
on les paraules són fetes de batecs
i la solitud no existeix enlloc
perquè ets i l'anomenes companyia
dins del cor, entre les mans, arrelada
a les meves entranyes perquè creixo
cada vegada que em parles amb el respir
de qui sap que a l'endemà descobrirà
la mirada de qui estima al seu costat.
M'han parlat hipomees i atzavares,
les mateixes que ens van veure erràtics.

1 comentaris:
Senyor desideri:
Només un jardiner com vostè podia tornar poesia una flor tan humil.
Asfàlticament seua,
DP
Publica un comentari